El pitjor de tot: les víctimes

“AL MEU PAIS LA PLUJA NO SAP PLOURE...
...O plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa la catàstrofe...” (Raimon)
Tantes vegades que hauré escoltat esta frase i que poques, per no dir cap, l´ hauria volgut relacionar amb el meu poble.
Haguera pogut ser un altre 12 d´ octubre, festiu tot i que a mi em tocava doblar torn a la feina, i poc més. Però, en canvi, per a nosaltres i per a moltes famílies de El Verger es va convertir en el fatídic 12 d´ octubre del 2007.
Pensava alçar-me tard per poder aguantar la doble jornada laboral, però l´ esgarrifador soroll dels trons em va obligar a aixecar-me desvetllada...Ma mare em va trucar per aconsellar-me que no anara a la feina a Dénia, doncs estava plovent molt i de segur que haurien tallat l´ accés per Ondara. Com que encara era prompte per prendre cap decisió, vaig decidir que baixaria, com tothom, a veure el riu i, també a veure com es trobaven la meua iaia i ma tia que vivien juntes a la riba d´ aquest; tot i que res feia presagiar que el Girona superaria els límits que sempre havia copsat. En arribar al Carrer Major, el que vaig veure em feu caure el món als peus, em començaren a tremolar les mans i a brollar llàgrimes dels ulls...Un riu paral·lel al Girona corria amb més de 2 metres d´ altura, arrossegant el que trobava en el seu camí, pel carrer de la meua iaia. “ Per favor que algú les haja ajudat” “Per favor que algú em diga on estan” Però ningú no em sabia contestar. Tothom mirava absort i desolat l´ aigua, mentre jo corria de banda a banda desesperada. I ningú no sabia res, els mòbils no funcionaven i els telèfons no em contestaven a casa de la iaia...” Segur que les han ajudat a pujar dalt, segur que estan bé” – em deia tothom -. Ma mare no podia accedir a eixa part del riu i la meua germana no podia vindre des d´ Ondara...Vaig córrer cap a casa d´una veïna en el Carrer Major que confrontava amb la terrassa de la meua iaia...Allí em van dir que mon pare ja havia botat per unes bigues corcades i podrides, desesperat en veure el toll del riu, i que no havien tornat a saber res d´ ell des d´ aleshores, que segur que estarien bé...Després de dos missatges al seu mòbil va eixir plorant a la terrassa...No havien pogut fer res per la iaia...Ma tia es dessagnava en la cambra sens adonar-se´n dels talls profunds que s´ havia fet en els genolls, intentant salvar la vida de sa mare que se li va escapar de les mans, quan una forta tromba d´ aigua va arrancar les portes de fusta del carrer i, darrera d´ elles, tot el que va trobar dins la casa...els mobles, la vida, els records...
Dos hores van passar allà dins tot sols i desesperats fins que vaig trobar-me els bombers i m´ acompanyaren a treure´ls. Per damunt de l´ angoixa, l´ absurd i la impotència, vaig alenar en veure a ma tia i, poder almenys, endur-me-la a suturar-li les ferides.
L´ aigua va baixar i el fang ho va cobrir tot d´ incertesa, angúnia, por, desastre... La gent, pel carrer, intentava ser solidària, alguns preguntant, ferint, com havia mort....- ni tan sols nosaltres hem volgut saber els resultats de l´ autòpsia-...,altres donaven el condol plorant, altres sols ens abraçaven...I jo, només volia arribar a casa, tancar els ulls, tornar-los a obrir i que tot hagués sigut un malson i, que res de tot allò haguera passat...Però eixa nit no vam poder cloure els ulls , ni al dia següent restar quiets en casa...Va ser un llarg dia 13 de treure fang i aigua, i fang i la vida sencera al carrer i deixar-la allà enmig, tirada, esperant a que algú se l´ enduguera amb un camió qui sap on i per sempre més...
La meua iaia tenia 89 anys, molt ben portats, ningú li´ls posaria...Sols la impedia una neuropatia diabètica a les cames que la feia moures amb dificultat i un ensurt que ens va donar, fa gairebé un any, que ni l´ especialista a l´ hospital es creia la recuperació; però les ganes de continuar veient créixer als seus rebesnéts i riguent amb les seues malifetes, i tindre-ho tot preparat –el berenar, les joguines -, els dies que anaven a veure-la totes les setmanes, la feien aferrar-se a la vida amb força. Després, quan els tocava anar-se´n a casa a sopar, ella solia queixar-se que la casa es tornava a quedar “buida”; però sopava amb ma tia esmentant les coses dels xiquets i somniava amb ells per les nits, i amaneixia amb algun record d´ ells fins que tornaven a aparèixer per casa portant-li més anècdotes i il·lusió. Sé, que són ells els qui li van salvar la vida el Nadal de l´ any passat, amb aquell somriure feliç, des de la foto que li vam posar a la finestra de l´ habitació, mentre va estar ingressada.... I sé, que per ells, si no haguera sigut per aquesta maleïda riuada, l´ any vinent haguérem celebrat feliços, tots junts, els 90 anys de la iaieta.
Li deien Encarna –Encarnasión- com a la meua besàvia, a ma tia i a mi. Com a bona pegolina fou geni i figura fins...Però la seua família sempre vam ser la seua prioritat i a les seues netes sempre ens va tindre en un pedestal fins que, feliçment, ens van substituir “els xiquets”.
Li agradava molt córrer món i, amb la seua edat encara es queixava que per culpa de les cames no podia seguir viatjant! De segur que si hagués pogut ho haguera seguit fent fins ara...
No li agradava la mar perquè de joveneta, un remolí quasi la va absorbir cap al fons, però sortosament va aparèixer un xic, tan jove com ella, i la va poder salvar. Jo somniava que aquell heroi seria el meu iaio Manolo d´ Oliva, que després la va enamorar i es casaren i tot això; però sembla que tot açò va vindre després i que mai més van saber d´ aquell desconegut. Quan li dèiem d´ anar a la mar, ella sempre contestava: “A la mar, marea” i nosaltres ho deixàvem córrer...Paradoxes del destí, l´aigua va vindre a buscar-la a casa.
* A ma tia, que li dedicà atenció absoluta durant tota la seua vida i, en especial els darrers anys, quan la iaia més ho necessitava i que ara resta amb el pitjor record en la ment que aquest malson li podia haver deixat.
* A la meua benvolguda iaia, la nostra segona mare, que ens va criar tal com si ho fora, junt amb ma tia, mentre els meus pares treballaven. La desolació ens colpeja dia a dia mentre tothom ens recorda que no vam poder fer res... T´ESTIMEM IAIA.

Encarna

GRÀCIES A LA POLICIA, PROTECCIÓ CIVIL, EXERCIT, UME, BOMBERS, TREBALLADORS DE LA GENERALITAT, MANCOMUNITAT I VOLUNTARIS per aconseguir que, en poc temps, el meu poble parega el que era i que sens dubte mai tornarà a ser, després d´ aquest 12 d´ octubre.

(Article enviat als mitjans de comunicació per la neta de Encarnación Sastre Ferrer, víctima de la riuada d l´octubre a El Verger)